La validesa d’una investigació interna per fonamentar una absolució
Anàlisi de la Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció penal 30a) núm. 1734/2026, de 16 de febrer de 2026.
En el present comentari s’analitzarà la recent Sentència núm. 1734/2026 de 16 de febrer de 2026 dictada per l’Audiència Provincial de Madrid en la qual es resol l’acte d’apel·lació interposat per l’acusació particular contra una sentència absolutòria en un judici sobre delicte lleu per un supòsit d’amenaces.
La Secció Civil i d’Instrucció del Tribunal d’Instància de Collado Villalba plaça núm. 8 va dictar sentència absolutòria en primera instància en entendre que no havia quedat acreditat que l’acusat, mentre conduïa l’autobús que li havien assignat, s’hagués acostat accelerant al denunciant, fent amenaça d’atropellar-li i provocant que aquest hagués de retirar-se a fi de no ser envestit. Compleix assenyalar que tant denunciant com denunciat formen part de la mateixa empresa i els fets es produeixen en el marc d’una relació laboral entre tots dos.
L’acusació particular va substanciar el recurs d’apel·lació interposat sobre la base de dos motius. En primer lloc, es va plantejar una vulneració de drets fonamentals – ex art. 24 CE – puix que el denunciant va intervenir en el procediment de judici per delicte lleu sense assistència lletrada. Manifesta el recurrent que el jutjat no el va informar de les facultats processals que podia exercir per si mateix, ni de la possibilitat de suspendre el judici per a designar un advocat i que, a conseqüència d’això, no va poder contradir adequadament la versió contrària, ni proposar o practicar proves essencials.
En relació amb aquest motiu, després d’analitzar la doctrina constitucional del dret de defensa, la sentència confirma que, encara que la llei permet l’autodefensa en els procediments de delicte lleu el Tribunal Constitucional ha precisat en el seu *STC 29/2023 que aquesta possibilitat no eximeix a l’òrgan judicial de garantir la igualtat d’armes i d’intervenir quan l’absència de defensa tècnica pugui generar una situació d’indefensió.
Així doncs, l’òrgan judicial ha d’estudiar les circumstàncies concretes de cada cas, atenent especialment la complexitat del debat processal, a la cultura i coneixements jurídics de la part i a si la contrapart compta amb una assistència tècnica de la qual pugui deduir-se una situació de desigualtat processal.
En aquest cas, l’Audiència Provincial de Madrid conclou que no s’hauria produït una situació real d’indefensió per no haver estat assistit per lletrat en la celebració del judici, confirmant així que no es va produir vulneració de drets fonamentals. I això puix que la part que no va ser assistida per lletrat era denunciant i no denunciada – pel que no s’enfrontava a una possible condemna -, el procediment mancava d’especial complexitat, existia un conflicte laboral previ conegut per totes dues parts i el denunciant disposava de suport sindical i possibilitats d’assessorament jurídic.
Per part seva, respecte del segon motiu d’apel·lació, el recurrent al·lega error en la valoració de la prova, sostenint que la sentència de primera instància va atorgar un valor indegut a la recerca interna realitzada per l’empresa i que el Jutjat va ometre el visionat de les gravacions de seguretat – les quals, ja avancem, no van ser prova proposada per cap de les parts -.
Aquest motiu té especial rellevància des del punt de vista de les recerques internes puix que la sentència absolutòria es fonamentava gairebé exclusivament en una recerca interna que havia realitzat la pròpia empresa en la qual es descartaven els fets denunciats, destacant així la valoració d’una recerca interna com a font de prova.
En aquest sentit i, tenint en compte que denunciant i denunciat mantenien una relació laboral, l’empresa per a la qual tots dos treballaven va iniciar un expedient de recerca per uns fets que podrien ser constitutius d’un assetjament laboral a instàncies del denunciant i ara recurrent. Aquesta recerca va concloure, després del visionat de les gravacions de les càmeres de seguretat instal·lades en l’empresa, amb una sanció per una conducció imprudent, rebutjant-se la possibilitat que hi hagués hagut un intent d’atropellament.
Manifesta el recurrent que la sentència absolutòria es fonamenta únicament en aquesta recerca interna, la qual exclou la realitat dels fets denunciats (intent d’atropellament) però finalitza amb sanció disciplinària, per la qual cosa, sent que la mateixa finalitza amb la imposició d’una sanció, s’ha de descartar que la pròpia recerca interna pugui constituir suport probatori suficient per a fonamentar la sentència absolutòria.
Al·lega que la sentència absolutòria se sustenta en una valoració desraonada de la prova afegint que l’òrgan que va enjudiciar els fets no va visionar en l’acte de judici les gravacions de les càmeres de seguretat de l’empresa, omissió que incrementa la falta de valoració objectiva dels mitjans probatoris per part del Jutge. En particular, en l’acte de judici no es van reproduir les imatges de les càmeres de seguretat, donant-se per bona la valoració de les mateixes que havia realitzat l’equip de la recerca interna.
Arribats a aquest punt, hem de recordar la interpretació que fa l’Audiència Provincial de Madrid sobre el motiu de recurs consistent en l’error en la valoració de la prova. Així, citant al Tribunal Suprem (*STS 136/2022 de 17 de febrer de 2022) estableix que el Tribunal de segona instància no pot reconstruir el fet provat a partir d’una nova valoració de la prova practicada en la instància, és a dir, el recurrent només pot pretendre la revocació de la sentència absolutòria qüestionant el fonament normatiu de la decisió a partir dels fets que es declarin provats. En altres paraules, s’apreciarà error en la valoració de la prova quan s’identifiquin defectes estructurals de motivació o de construcció, podent únicament l’òrgan d’apel·lació verificar la validesa i racionalitat del racionament seguit en primera instància.
Analitzant el cas concret, entén l’Audiència Provincial que el recurrent proposa una lectura alternativa de la prova i que, davant la falta d’altres elements probatoris, l’enemistat existent entre els implicats i la naturalesa subjectiva de les apreciacions del denunciant va ser decisiva per a dictar sentència absolutòria, tenint en compte el principi de presumpció d’innocència.
Conclou la sentència desestimant el segon dels motius del recurs d’apel·lació interposat per entendre que no s’ha interpretat desenraonadament la recerca interna i el seu resultat puix que la mateixa no acreditava l’existència d’una amenaça, sinó únicament una conducta imprudent des del punt de vista laboral i disciplinari.
La sentència comentada és especialment rellevant en matèria de recerques internes perquè suposa un interessant exemple de la creixent presència de les recerques internes en els procediments judicials oferint una aproximació equilibrada al paper de les mateixes com a font de prova.
Així doncs, l’Audiència Provincial de Madrid en aquest cas no atorga a la recerca interna un valor determinant, evitant el risc de traslladar automàticament les conclusions aconseguides en l’àmbit disciplinari al procediment judicial.
No obstant això, sembla suggerir una possible nul·litat d’actuacions amb retroacció al moment previ a la celebració de la vista oral amb la finalitat de practicar la prova – reproducció de les gravacions de la càmera de seguretat – que hagués d’haver acordat el tribunal. Finalment, l’Audiència Provincial no acorda aquesta nul·litat atès que no ha estat interessada pel recurrent.
D’aquesta manera es deixa oberta la possibilitat de nul·litat quan els resultats de la recerca interna s’incorporen de manera automàtica, sense practicar la prova en seu de judici oral.
Amb tot això, la resolució confirma que les recerques internes són una font d’informació obtinguda en l’àmbit privat que podrà incorporar-se posteriorment al procés penal però l’eficàcia del qual dependrà sempre de la seva adequació a les garanties pròpies del procediment. Així doncs, reconeix la seva utilitat com a element de context i font d’informació, però rebutja atribuir-li un valor probatori autònom que sigui capaç de desvirtuar per si sol la presumpció d’innocència.