Recentment, la Sala penal del nostre Tribunal Suprem (Sentència núm. 264/2022 de 18 març, ponent: Excm. Sr. Sr. Andrés Palomo De l’Arc) ha tingut ocasió de pronunciar-se, novament, sobre la impossibilitat que la societat -la persona jurídica- respongui penalment quan existeix una “confusió de personalitats física i jurídica”, això és, no existeix en la societat un “ens diferenciat del seu administrador”.
La referida Sentència constata determinats pressupostos, que poden ser utilitzats com a criteris delimitadors que impossibilitin o evitin la responsabilitat penal de la societat.
Els pressupostos consisteixen en el fet que:
a) Concorri una confusió de personalitats física i jurídica.
b) Quan es tracti d’una societat unipersonal.
c) No existeixi una organització diferenciada de la voluntat del soci únic.
d) La societat sigui considerada un mer instrument del delicte.
e) Les conductes siguin realitzades directa i personalment per l’administrador únic.
f) El patrimoni personal es confongui amb el de la societat, diluint-se l’actuació d’aquesta, davant el comportament del seu soci i administrador únic.
g) Manqui de desenvolupament organitzatiu a nivell empresarial.
Conclou la Sentència, afirmant d’una manera categòrica:
“3. Per tant, estem davant una societat instrumental, que si bé formalment és una persona jurídica, materialment manca del suficient desenvolupament organitzatiu per a ser diferenciada de la persona física, sense que pugui per tant ser-li aplicable l’art. 31 bis; no sols ja per la inviabilitat d’implantació dels programes de compliment normatiu (vinya. STS 534/2020, de 22 d’octubre) sinó molt especial i prèviament pel desvetllament declarat en sentència de la forma societària, que fa no impugnable la seva existència com a ens diferenciat del seu administrador.”
Apuntar que ja la pròpia Circular de la Fiscalia General de l’Estat 1/2011 d’1 de juny, relativa a la responsabilitat penal de les persones jurídiques conforme a la reforma del Codi Penal efectuada per Llei orgànica número 5/2010 afirmava: “D’altra banda, en aquells altres casos en els quals es produeixi una identitat absoluta i substancial entre el gestor i la persona jurídica, de manera tal que les seves voluntats apareguin en la pràctica totalment solapades, sense que existeixi veritable alteritat ni la diversitat d’interessos que són pròpies dels ens corporatius -pensi’s en els negocis unipersonals que adopten formes societàries-, resultant a més irrellevant la personalitat jurídica en la concreta figura delictiva, haurà de valorar-se la possibilitat d’imputar tan sols a la persona física, evitant la doble incriminació de l’entitat i el gestor que, malgrat ser formalment possible, resultaria contrària a la realitat de les coses i podria vulnerar el principi senar bis in ídem “.
Finalment, hem de recordar que les societats tampoc resulten penalment responsables quan s’utilitzen societats merament instrumentals o “pantalla”, creades exclusivament per a servir d’instrument o eina en la comissió del delicte per la persona física (vide STS núm. 534/2020 de 22 octubre, , 108/2019, de 5 de març i 154/2016, de 29 de febrer).
Les referides Sentències comparteixen el criteri de la Fiscalia General de l’Estat, que en la Circular 1/2016, de 22 de gener, sobre la responsabilitat penal de les persones jurídiques conforme a la reforma del Codi Penal efectuada per Llei orgànica 1/2015 aporta una solució -l’origen de la qual està en la doctrina científica- que proclama:
“Al costat de les societats que operen amb normalitat en el tràfic jurídic mercantil i en el si del qual es poden produir comportaments delictius, existeixen altres estructures societàries la finalitat exclusiva de les quals o principal és precisament la comissió de delictes. El règim de responsabilitat de les persones jurídiques no està realment dissenyat per a elles (supervisió dels subordinats, programes de compliment normatiu, règim d’atenuants…) de tal manera que l’exclusiva sanció dels individus que les dirigeixen sovint satisfarà tot el retret punitiu de la conducta, que podrà en el seu cas completar-se amb altres instruments com el decomís o les mesures cautelars reals. S’entén així que les societats instrumentals encara que formalment siguin persones jurídiques, materialment manquen del suficient desenvolupament organitzatiu perquè els sigui aplicable l’art. 31 bis, especialment després de la completa regulació dels programes de compliment normatiu.”
Per tot l’anterior, es desprèn de la jurisprudència actual que l’art. 31 bis del Codi Penal no haurà d’aplicar-se cegament, inobservando les característiques de la concreta persona jurídica jutjada.
D’aquesta manera, ja sigui perquè la societat és de reduïda grandària i, en conseqüència, es vulneraria el principi de senar bis in ídem (castigant el soci-administrador dues vegades pels mateixos fets sobre la base del mateix fonament); o bé, perquè la condemna mancaria de sentit per la instrumentalidad de la societat, entre altres possibles motius; l’òrgan enjuiciador haurà de ponderar en cada cas la necessitat i justificació de l’atribució de responsabilitat penal a la persona jurídica en qüestió.
Jorge Navarro Massip.
Advocat i soci responsable del Departament de Compliance de Molins Defensa Penal.
#ComplianceKeys15 Tanquem el cicle de #ComplianceKeys sobre l'estat de la regulació de la responsabilitat penal de les persones jurídiques en diferents...
La Vanguardia recull en les seves edicions de 28 de febrer i 1 de març un extens reportatge sobre algunes de les actuacions judicials que s'han dut a terme...
