El procediment sancionador de la Directiva Whistleblowing i consideracions sobre el possible contingut de la futura norma espanyola

Havent finalitzat el termini per a la transposició de la Directiva 2019/1937, relativa a la protecció de les persones que informin sobre infraccions del Dret de la Unió (d’ara endavant, Directiva Whistleblowing) el 17 de desembre de 2021, solament set Estats Membre han adoptat mesures per a l’adaptació als seus ordenaments interns de la normativa per a la protecció de denunciants del Parlament Europeu i del Consell Europeu, entre ells, Dinamarca, Suècia, Portugal i Malta (si bé, algunes de les resultants normes han estat profusament criticades per no transposar de manera correcta les previsions de la Directiva Whistleblowing).

D’altra banda, vint Estats membre no han completat –o iniciat, fins i tot- els actes legislatius de transposició necessaris per al compliment del seu deure comunitari d’harmonització del Dret de la Unió, entre aquests Estats figuren Espanya, Alemanya, França i Itàlia.

Davant aquest general incompliment, la Comissió Europea ha incoat diversos procediments formals d’infracció contra els esmentats països. El procediment formal d’infracció consisteix, de manera simplificada, en les següents fases:

  1. En un primer moment, la Comissió remet una carta d’emplaçament sol·licitant informació als Estats membres infractors sobre les causes de la falta de transposició de la directiva europea.

Aquesta és la fase en la qual es troben actualment els vint països afectats, havent-se expedit les cartes d’emplaçament en data de 27 de gener de 2022.

  1. A continuació, si la Comissió arriba a la conclusió que l’Estat en qüestió efectivament no ha complert amb les seves obligacions de transposició, aquesta pot remetre un dictamen motivat a l’esmentat Estat. En aquest dictamen es fonamentarà la infracció i se sol·licitarà formalment que es procedeixi amb la transposició de la directiva.
  2. Si l’Estat membre manté el seu incompliment (o no comunica a temps les mesures mitjançant les quals s’incorporen les disposicions de la directiva al seu ordenament intern), la Comissió pot optar per remetre l’assumpte al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, podent-se sol·licitar la imposició de sancions a l’Estat infractor.
  3. Si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea aprecia que, efectivament, un Estat ha infringit les seves obligacions envers la normativa de la Unió, aquest emetrà una sentència d’obligat compliment per part de les autoritats nacionals afectades.
  4. Finalment, en el supòsit en què els concrets Estats infractors no remeïn el seu incompliment, obviant la sentència del Tribunal de Justícia, la Comissió podria retornar l’assumpte a l’òrgan sentenciador perquè aquest procedeixi a la imposició de quantioses sancions econòmiques.

Aquest procediment no és estrany per a Espanya, ja que ja ha estat subjecta a aquest en anteriors ocasions: per exemple, va ser sancionada amb una multa de quinze milions d’euros, així com una sanció diària de vuitanta-nou mil euros fins a la transposició de la Directiva 2016/680, relativa a la protecció de les persones físiques en el que respecta al tractament de dades personals.

En aquesta tessitura, no és fútil remarcar que Espanya, a diferència d’altres Estats que també han estat destinataris de la carta de la Comissió, no disposa actualment de cap normativa que reguli de manera general els canals de denúncia, tenint encara un llarg camí per recórrer en el present àmbit.

Ara bé, què pot esperar-se de la transposició de la Directiva Whistleblowing? Amb referència a això, és necessari observar les normatives resultants de la transposició de l’esmentada Directiva en els Estats que l’han portat a terme. En relació amb aquestes, cal destacar dues qüestions rellevants:

  • D’una banda, observatoris internacionals en matèria de protecció d’alertadors i denunciants han considerat que la normativa implantada a Dinamarca, així com el resultat de la reforma de la preexistent normativa maltesa, porten aparellat un desbalanç de les obligacions imposades als denunciants i empresaris, en favor dels últims, concretament.

 

  • D’altra banda, el legislador suec ha incorporat una clàusula d’exclusió de responsabilitat en els filtrats d’informació que, suposadament, serveixin a l’interès general. Si bé aquest tipus de clàusules no són una novetat en el que concerneix la normativa europea (vegeu, per exemple, l’art. 2.3 b) de la Llei 1/2019, de Secrets Empresarials), aquestes no venien específicament requerides per part de la Directiva Whistleblowing.

La inclusió de la referència a l’interès general és de gran importància en el present cas, perquè això crearia una causa d’exculpació transversal a la carta quan el subjecte al·legués una creença subjectiva que, amb el filtrat de la informació, estaria beneficiant a la col·lectivitat. En definitiva, haurà de prestar-se especial atenció a les futures normes de transposició dels països infractors per tal d’observar si se sumen a aquesta arriscada tendència.

Guillem Gómez, membre del Departament de Compliance de Molins Defensa Penal.

Update cookies preferences