Delictes en temps de pandèmia

Una de les poques bones notícies d’aquestes últimes setmanes és la caiguda radical del nombre de delictes denunciats: entorn d’un 90% a moltes ciutats, entre elles Barcelona. Gran part de l’activitat delictiva té a veure amb sortides no justificades del domicili, encara que convé subratllar que tal actuació no és en si mateixa delictiva si no es produeix un acte de desobediència greu a un requeriment policial. També és preocupant l’increment de la violència de gènere i familiar motivada per la permanent convivència domèstica (un 20% més de trucades d’auxili).

Però aquesta reducció no suposa que el dret penal no hagi de tenir un paper rellevant quan sigui possible reprendre l’activitat de la justícia. D’una banda, caldrà depurar possibles responsabilitats per la propagació de la pandèmia, tant en relació amb les actuacions o omissions de les autoritats com respecte de l’ocorregut en hospitals, residències i empreses. El meu criteri és que serà complicat que s’assoleixin condemnes penals efectives, ja que la difícil detecció de la malaltia i les condicions de la seva transmissió converteixen en molt complicada la prevenció efectiva, sobretot les primeres setmanes. A més, tals condemnes requeriran acreditar quina va ser la via de contagi concreta d’una persona, o provar la seva salvació gairebé segura en cas d’haver-se adoptat altres mesures curatives, el que suposa una autèntica probatio diabolica. Moltes decisions d’aquests dies, discutibles políticament, tenen a veure amb el desconeixement o la recerca de mals menors, i en tals circumstàncies és difícil que algú pugui respondre penalment.

D’altra banda, si es confirma la crisi econòmica i social que auguren els experts, tornaran a la palestra figures delictives dels últims anys. A les empreses les dificultats econòmiques accentuen els conflictes entre socis i administradors i donen lloc a acusacions per administració fraudulenta, un delicte que és molt més difícil ocultar en temps d’escassetat econòmica. Els conflictes també s’aguditzen entre les empreses i els creditors, la qual cosa pot donar lloc a insolvències punibles quan l’empresari oculta els seus actius per no fer front als deutes que pugui tenir amb proveïdors o treballadors. Finalment, en temps de crisi també s’incrementen els problemes penals amb Hisenda o la Seguretat Social. Tot i això, convé recordar que el simple impagament dels deutes no és constitutiu de delicte si no es vincula amb actes de defraudació. És doctrina constant del Tribunal Suprem que no pagar els deutes quan no es té capacitat per pagar-los no suposa cap delicte si no tracta d’enganyar el fisc ocultant ingressos, simulant despeses o simplement no declarant res. Un element a tenir molt en compte en moments en què no poques empreses poden tenir problemes de liquiditat per fer front a impostos derivats de moments anteriors a l’estat d’alarma.

El simple impagament dels deutes amb Hisenda no és constitutiu de delicte si no es vincula amb defraudació

 

Pau Molins

Advocat, soci director de Molins Defensa Penal

 

Article publicat a La Vanguardia el 18 d’abril de 2020

https://www.lavanguardia.com/economia/20200418/48576316300/delitos-en-tiempos-de-pandemia.html