
Compliance penal: el Tribunal Suprem absol una empresa condemnada per corrupció internacional i reafirma els requisits de la responsabilitat penal corporativa
La STS 544/2026, de 21 de setembre, confirma que la comissió d’un delicte per part d’un directiu no determina automàticament la responsabilitat penal de l’empresa i que aquesta exigeix acreditar un fonament propi d’imputació, vinculat a l’existència de deficiències organitzatives. La resolució també recorda que les conductes de corrupció internacional es poden produir durant l’execució de contractes adjudicats vàlidament.
La Sala Segona del Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 544/2026, de 21 de setembre (ECLI:ES:TS:2026:3864), ha dictat un pronunciament rellevant en matèria de Compliance penal, responsabilitat penal de les persones jurídiques i corrupció en les transaccions comercials internacionals.
La resolució confirma les condemnes de dos responsables empresarials per corrupció internacional, però absol una de les societats implicades en considerar que els fets provats no identificaven les deficiències organitzatives necessàries per fonamentar-ne la responsabilitat penal.
Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem reafirma la seva doctrina sobre el model d’autoresponsabilitat de les persones jurídiques i recorda que la comissió d’un delicte per part d’un directiu o empleat, fins i tot quan actuï en nom o benefici de l’organització, no permet presumir l’existència de defectes en els seus mecanismes de prevenció, vigilància i control.
- El cas: corrupció internacional durant l’execució d’un contracte
Els fets enjudiciats es van produir en el marc de diversos contractes de subministrament de material de defensa subscrits entre una societat mercantil estatal espanyola i el Govern d’un país estranger.
Durant l’execució d’un projecte de subministrament de sistemes de vigilància costanera i embarcacions, un directiu de la societat contractista i el representant d’una empresa subcontractista van participar en la concessió d’avantatges indeguts a funcionaris públics estrangers i persones del seu entorn.
Entre aquests avantatges hi havia regals, viatges, estades hoteleres, equipament industrial i despeses mèdiques, incloses intervencions de cirurgia estètica per a familiars de determinats funcionaris.
Algunes d’aquestes despeses es van incorporar a la facturació contractual sota conceptes que n’ocultaven la veritable naturalesa. Així mateix, determinades comunicacions entre els implicats evidenciaven actuacions destinades a dissimular el lliurament de béns aliens a l’objecte dels contractes.
Segons els fets declarats provats, aquests avantatges tenien com a finalitat assegurar la bona disposició i col·laboració dels funcionaris estrangers per afavorir l’execució i la continuïtat de les relacions contractuals.
L’Audiència Nacional va condemnar els dos responsables empresarials i la societat subcontractista per un delicte de corrupció en les transaccions comercials internacionals. Tanmateix, el Tribunal Suprem va confirmar les condemnes de les persones físiques i va absoldre la societat.
- La corrupció internacional també es pot produir en contractes adjudicats legalment
Un dels aspectes més rellevants de la sentència per als Sistemes de Compliance i prevenció de la corrupció és la interpretació del delicte de corrupció en les transaccions comercials internacionals, previst a l’antic article 445 del Codi penal i regulat actualment a l’article 286 ter.
Les defenses sostenien, entre altres arguments, que els contractes s’havien formalitzat i executat regularment, sense que s’hagués acreditat una alteració de les condicions de competència en la seva adjudicació.
Tanmateix, el Tribunal Suprem rebutja aquesta interpretació i recorda que el delicte de corrupció internacional no es limita a les conductes dirigides a obtenir irregularment un contracte, sinó que també comprèn aquelles destinades a conservar-lo mitjançant la concessió d’avantatges indeguts a funcionaris públics estrangers.
Per tant, un contracte adjudicat vàlidament i executat correctament pot constituir el context en què es desenvolupin conductes corruptes, quan es concedeixin beneficis indeguts per garantir-ne la continuïtat o preservar una posició competitiva favorable.
Així mateix, el Tribunal Suprem precisa que la capacitat corruptora d’un avantatge indegut no depèn exclusivament del seu import econòmic ni de la seva proporcionalitat respecte del valor del contracte, sinó de la seva aptitud objectiva per influir indegudament en l’actuació del funcionari beneficiari.
Aquesta interpretació resulta especialment rellevant per a les organitzacions amb activitat internacional, ja que posa de manifest que els controls anticorrupció s’han d’estendre a totes les fases de la relació contractual, i no limitar-se als processos de negociació i adjudicació.
- Compliance penal i responsabilitat de les persones jurídiques: per què s’absol l’empresa?
La segona qüestió, especialment rellevant des de la perspectiva del Compliance penal, es refereix als pressupòsits necessaris per atribuir responsabilitat penal a una persona jurídica de conformitat amb l’article 31 bis del Codi penal.
El Tribunal Suprem reafirma la seva doctrina sobre el model d’autoresponsabilitat de les persones jurídiques, segons el qual la responsabilitat penal d’una organització no es pot fonamentar exclusivament en la comissió d’un delicte per part d’algun dels seus administradors, directius o empleats.
La Sala recorda que l’anomenat delicte corporatiu exigeix un fonament propi d’imputació, vinculat a l’existència d’un defecte estructural en els mecanismes de prevenció, vigilància i supervisió exigibles a la persona jurídica.
En conseqüència, no n’hi ha prou amb acreditar que una persona física ha comès un delicte en nom o benefici de l’empresa. Cal acreditar també els pressupòsits que permeten atribuir responsabilitat penal a la mateixa organització.
En el cas analitzat, el Tribunal Suprem constata que les resolucions recorregudes no incorporaven al relat de fets provats cap referència a les deficiències organitzatives de la societat subcontractista que poguessin fonamentar-ne la responsabilitat penal.
Aquesta absència d’una base fàctica suficient impedeix mantenir la condemna de la societat, encara que s’hagi acreditat la responsabilitat penal del seu representant.
La sentència reforça així una distinció essencial: la responsabilitat penal de la persona jurídica no constitueix una conseqüència automàtica de la responsabilitat penal de la persona física, sinó que requereix una fonamentació autònoma.
- El Tribunal Suprem rebutja que es pugui presumir el defecte organitzatiu
Un dels aspectes de més transcendència jurídica de la sentència és que el Tribunal Suprem rebutja que la comissió d’un delicte per part d’un directiu o empleat permeti presumir l’existència d’un defecte organitzatiu a l’empresa.
La Sala recorda que les persones jurídiques, quan són investigades o acusades en un procediment penal, gaudeixen de les garanties derivades del dret fonamental a la presumpció d’innocència.
Per aquest motiu, no és admissible establir un estàndard probatori menys exigent per a les persones jurídiques que per a les persones físiques, ni traslladar automàticament a l’organització les conseqüències penals d’una conducta individual.
En aquest sentit, el Tribunal Suprem insisteix que la responsabilitat penal corporativa s’ha de fonamentar en fets acreditats que permetin identificar les deficiències estructurals dels mecanismes de prevenció i control de l’organització.
Aquesta doctrina, que connecta amb pronunciaments anteriors com les SSTS 154/2016, de 29 de febrer; 221/2016, de 16 de març, i 372/2025, d’11 d’abril, reforça la distinció entre la responsabilitat penal individual i la responsabilitat penal de les persones jurídiques.
Així mateix, la Sala adverteix que l’anàlisi no es pot limitar a determinar a qui correspon acreditar l’existència de programes de Compliance o la concurrència d’una eventual causa d’exempció de responsabilitat.
La qüestió és anterior: per condemnar penalment una persona jurídica, han de quedar acreditats els pressupòsits que fonamenten la seva pròpia responsabilitat penal.
En aquest punt, és especialment important distingir entre dues situacions:
- L’absència de responsabilitat penal per manca d’acreditació dels seus pressupòsits. Si no s’acredita el fonament propi d’imputació de la persona jurídica, no es pot dictar una sentència condemnatòria.
- L’exempció de responsabilitat penal per la concurrència dels requisits legals. En aquest supòsit, l’anàlisi se centra a determinar si concorren les condicions previstes a l’article 31 bis del Codi penal per aplicar la causa d’exempció corresponent.
En el cas examinat, l’absolució de la societat no es fonamenta en el fet que hagués acreditat l’eficàcia del seu Sistema de Compliance Penal, sinó en el fet que la sentència condemnatòria no recollia els fets necessaris per sustentar-ne la responsabilitat penal.
Per tant, no es pot interpretar que el Tribunal Suprem hagi declarat l’adequació o eficàcia dels mecanismes de prevenció i control de l’organització, sinó que ha considerat insuficient el fonament fàctic de la seva condemna.
- Quines implicacions té aquesta sentència per als Sistemes de Compliance ?
La STS 544/2026 ofereix ensenyaments importants per a les empreses i per als professionals responsables del disseny, la implantació i la supervisió dels Sistemes de Compliance.
En primer lloc, evidencia la necessitat d’avaluar els riscos de corrupció durant tot el cicle contractual. Les conductes corruptes no es limiten a les fases de negociació i adjudicació, sinó que també es poden produir durant l’execució, la modificació, la renovació o la continuïtat dels contractes.
En aquest context, adquireixen una rellevància especial els controls sobre les relacions amb autoritats públiques, l’autorització de regals i atencions de cortesia, la contractació i supervisió d’intermediaris, la justificació de despeses de representació i la traçabilitat de pagaments i prestacions.
En segon lloc, posa de manifest la importància de disposar de mecanismes efectius de prevenció, vigilància i supervisió, adaptats als riscos i a les característiques de cada organització.
Els Sistemes de Compliance Penal s’han de traduir en mesures concretes i operatives, amb responsabilitats clarament atribuïdes i mecanismes de seguiment que permetin verificar-ne l’aplicació efectiva.
Finalment, destaca la rellevància de la informació documentada i de les evidències de funcionament del Sistema de Compliance . Tot i que la sentència se centra principalment en els pressupòsits de la responsabilitat penal corporativa i les seves exigències probatòries, la seva doctrina posa de manifest la utilitat que les organitzacions puguin acreditar les mesures adoptades per prevenir, detectar i gestionar els seus riscos penals.
En qualsevol cas, cal recordar que l’existència d’un Sistema de Compliance Penal no determina automàticament l’exempció de responsabilitat, de la mateixa manera que la comissió d’un delicte per part d’un directiu no demostra, per si sola, que aquest Sistema sigui ineficaç o presenti deficiències estructurals.
- Conclusió: la importància del Compliance penal i del fonament propi de la responsabilitat corporativa
La STS 544/2026 constitueix un pronunciament d’especial rellevància per al Compliance penal per les seves aportacions tant a la interpretació del delicte de corrupció internacional com al fonament de la responsabilitat penal de les persones jurídiques.
D’una banda, confirma que un contracte adjudicat legalment i executat correctament es pot convertir en l’escenari de pràctiques corruptes quan es concedeixen avantatges indeguts per assegurar-ne la continuïtat.
D’altra banda, reafirma que la comissió d’un delicte per part d’un directiu o empleat no determina automàticament la responsabilitat penal de l’empresa, que exigeix un fonament propi d’imputació vinculat a l’existència de deficiències estructurals en els seus mecanismes de prevenció i control.
La sentència consolida així una garantia essencial en l’aplicació de l’article 31 bis del Codi penal: la responsabilitat penal corporativa s’ha de fonamentar en fets suficientment acreditats, sense que es pugui presumir el defecte organitzatiu per la mera existència d’un delicte individual.
Des de la perspectiva del Compliance, aquesta doctrina reforça la importància de disposar de Sistemes de prevenció i control efectius, adaptats als riscos de cada organització i recolzats en evidències que permetin acreditar-ne l’aplicació i supervisió.