Comentari de la STS Sala de lo Social 23/2025. Validesa probatòria d’imatges captades per càmeres de videovigilància.
En la present publicació es comenta la Sentència de la Sala social del Tribunal Suprem núm. 23/2025 dictada en data 14 de gener de 2025. En aquesta resolució s’estima un recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per l’empresa *STRADIVARIUS ESPAÑA S.A. contra la sentència dictada el 18 de juliol de 2023 per la Sala social del Tribunal de Justícia del País Basc, en la qual s’estimava el recurs de suplicació interposat per una treballadora – que havia estat prèviament acomiadada – contra la sentència de data 23 de novembre de 2022 dictada pel Jutjat social 2 de Donostia (actuacions 531/2022). En primera instància l’acomiadament s’havia declarat procedent.
La resolució analitzada aborda un supòsit d’acomiadament disciplinari justificat per la comissió d’una infracció molt greu de l’article 54.2 d) de l’Estatut dels Treballadors i dels articles 45 i 46 del conveni col·lectiu aplicable –conveni de Comerç Tèxtil de Guipúscoa– que l’empresa va poder acreditar a través de les càmeres de vídeo-vigilància situades en la zona de caixes de l’establiment en el qual treballava l’empleada acomiadada. Les cambres eren visibles, tant per als clients com per als empleats.
Tal com s’explicarà a continuació, en la resolució de l’Alt Tribunal s’estudien els requisits que han de concórrer a fi de complir amb el deure d’informació en relació amb l’ús dels dispositius de vigilància en l’establiment de treball, segons el que es preveu en l’article 89 de la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals (d’ara endavant, LOPD).
L’operativa duta a terme per la treballadora acomiadada va ser la següent: “En data 14/05/2022 va procedir a la compra de diverses peces per un valor de 39,98€ abonant-les mitjançant targeta bancària i, posteriorment, el dia 19/05/2022 sense retornar aquestes peces a la botiga es va reintegrar l’import de les mateixes a la seva targeta bancària.
Per a simular l’operació va agafar una alarma del calaix produint-se reescriptura de la RFID posteriorment amb la PDA esborra les dades de l’alarma amb la qual ha realitzat les devolucions fraudulentes així com de la qual no havia utilitzat per a realitzar les operacions. Dues hores més tard realitza la devolució real d’altres peces que va comprar el dia 14/05/2022”, sent aquesta actuació posteriorment confirmada amb el visionat de les cambres situades en la zona de caixes de l’establiment on es van produir els fets.
Havent-se procedit a l’acomiadament d’aquesta treballadora, la mateixa va demandar a l’empresa interessant que s’acordés la nul·litat d’aquest acomiadament. El principal argument va ser que l’empresa no havia informat personalment l’empleada de l’existència del sistema de vídeo-vigilància, incomplint així el deure d’informar “amb caràcter previ, i de manera expressa, clara i concisa” a cada empleat, previst en l’art. 89 LOPD.
En primera instància, el Jutjat social va desestimar la demanda i va declarar l’acomiadament procedent. La resolució va ser recorreguda en suplicació, sent aquest recurs estimat pel Tribunal de Justícia del País Basc, qui va declarar nul l’acomiadament i va condemnar a l’empresa a readmetre a la treballadora en originals circumstàncies a les quals regien amb anterioritat a l’acomiadament, tot això en entendre que l’empresa, al no haver procedit a la comunicació expressa a cadascun dels empleats sobre l’existència del sistema de vídeo-vigilància i el seu ús per a fins de control laboral, havia renunciat a tal possibilitat, la qual cosa, en virtut de la doctrina dels actes propis, vetava l’ús de les cambres en el cas concret per a tals fins, a mode d’excepció. En efecte, el fet de no haver-les usat per a aquesta comesa des de l’entrada en vigor de la LOPD, de 2018, hauria condicionat l’actuació dels empleats, que no comptaven en què les cambres poguessin utilitzar-se per a aquests fins.
Davant els acords en aquesta resolució, la mercantil STRADIVARIUS ESPAÑA S.A. va presentar recurs de cassació per unificació de doctrina. La recurrent va al·legar que la instal·lació dels sistemes de videovigilància s’havia comunicat a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, havent-se dictat resolució relativa a la inscripció en el Registre General de Protecció de Dades corresponent al fitxer de videovigilància. Així mateix, va manifestar que s’havia informat degudament el Comitè d’Empresa que els sistemes de videovigilància implantats s’utilitzarien amb l’objectiu de tenir un control dels sistemes d’organització i acompliment laboral.
L’Alt Tribunal es va remetre a l’article 89 de la LOPD el qual, en el seu apartat segon, dicta el que segueix: “en el cas que s’hagi captat la comissió flagrant d’un acte il·lícit pels treballadors o els empleats públics s’entendrà complert el deure d’informar quan existís almenys el dispositiu al qual es refereix l’article 22.4 d’aquesta llei orgànica”.
En virtut del que s’estableix en l’article 22.4 LOPD, la Sala social del Tribunal Suprem va entendre complert el deure d’informació per considerar que en el cas concret es va produir la comissió flagrant d’un acte il·lícit. En aquest sentit resulta significativa la terminologia utilitzada pel TSJ País Basc, que en la seva sentència va fer referència a aquesta circumstància com un “incompliment contractual” de l’empleada, no com un “acte il·lícit”. Amb tot, atès que, en el relat de fets de la sentència d’instància, no qüestionats en apel·lació, es va declarar provat que l’empleada s’havia apoderat d’unes peces sense abonar-les, el Tribunal Suprem va partir de la premissa que la conducta de la treballadora va constituir un cas flagrant d’actuació il·lícita.
En conseqüència, a criteri de l’Alt Tribunal, la mesura estava (i) justificada – perquè concorrien sospites indiciàries suficients d’una conducta irregular del treballador que havia de ser verificada –, era (ii) idònia per a la finalitat pretesa, que era la constatació de l’eventual il·licitud de la conducta, (iii) necessària, ja que no podia adoptar-se cap altra mesura menys invasiva i igualment eficaç i (iv) proporcionada, per la qual cosa ha de descartar-se la vulneració del dret fonamental a la intimitat de la treballadora (art. 18.1 CE).
Last but not least, en la resolució comentada destaca una cita jurisprudencial amb important transcendència pràctica. Es tracta del següent fragment de la Sentència del Tribunal Constitucional núm. 119/2022: «Pel que fa a la instal·lació de sistemes de videovigilància i la utilització de les imatges per a fins de control laboral, el tractament d’aquestes dades no exigeix el consentiment exprés del treballador, perquè s’entén implícit per la mera relació contractual.». Basta, per tant, amb la comunicació de la seva existència.
Paula Torres
Departament d’Investigacions Internes – Molins Defensa Penal