Comentari de la STC 107/2025. Límits constitucionals de lactivitat parlamentària investigadora després del cas Spanair.
El Parlament, en exercici de la seva funció investigadora, pot assenyalar amb noms i cognoms responsables polítics d’una tragèdia sense vulnerar la presumpció d’innocència ni lesionar el seu honor? El cas de Manuel Azuaga, expresident d’AENA, reobre un debat rellevant sobre els límits institucionals, la funció de les comissions d’investigació i el risc que el judici polític es transformi en un judici públic sense garanties.
La Sentència 107/2025, dictada per la Sala Primera del Tribunal Constitucional en data 12 de maig del 2025 representa un avenç en la consolidació de la jurisprudència constitucional sobre els límits de l’activitat parlamentària investigadora i la protecció dels drets fonamentals dels compareixents. El Tribunal Constitucional a la sentència que ara analitzem resol el recurs d’empara promogut pel senyor Manuel Azuaga Moreno, expresident d’AENA, contra algunes manifestacions del dictamen emès per la Comissió d’Investigació del Congrés dels Diputats que va ser constituïda per investigar l’accident del vol JK5022 de Spanair ocorregut el 20 d’agost.
En primer lloc, el recurrent impugna la conclusió desena i la recomanació novena del dictamen per vulneració del seu dret a l’honor, a la presumpció d’innocència en el vessant extraprocessal, a no declarar contra ell mateix i a la tutela judicial efectiva (arts. 18.1 i 24 CE). En segon lloc, el recurrent també qüestiona el desenvolupament de la seva compareixença davant dita Comissió d’Investigació, així com el debat del dictamen al Ple i la pròpia activitat indagatòria de la Cambra sobre l’accident investigat. Concretament, s’impugna la conclusió desena per la qual s’identifica el recurrent i altres alts càrrecs com un dels responsables de la “fallida sistèmica consistent a no establir, avaluar, evolucionar, comprovar i corregir les debilitats del sistema de seguretat aèria”, apuntant-se així mateix l’existència de conductes negligents per la qual s’insta la recomanació novena que també ha estat objecte de protecció, entenent ambdues manifestacions com un atac a la reputació personal i professional del recurrent. El recurrent retreu també l’absència de garanties en el desenvolupament de la investigació i de la seva compareixença, ja que no va ser advertit que les seves declaracions podien ser utilitzades en contra seva en algun procediment judicial o administratiu sancionador.
Per la seva banda, la lletrada de les Corts Generals, en representació del Congrés dels Diputats, va sol·licitar la desestimació del recurs d’empara al·legant que la Comissió no es va extralimitar en l’exercici de les seves facultats de control polític ni ha perjudicat el vessant extraprocessal de la presumpció d’innocència protegida pel dret a l’honor perquè les conclusions i recomanacions del dictamen final no determinen responsabilitats jurídiques ni sancions de cap mena sinó que es limiten a constatar una irregularitat i unes responsabilitats polítiques sense conseqüències jurídiques, conforme a la doctrina del Tribunal Constitucional a la STC 133/2018.
El Ministeri Fiscal va interessar alhora la desestimació del recurs d’empara recordant la “naturalesa estrictament política” de l’activitat investigadora de les Cambres, que exclou la translació de les garanties de tutela judicial efectiva o del procés amb totes les garanties que operen en els àmbits jurisdiccional i administratiu sancionador. La representant de la Fiscalia també descarta que hagi existit una infracció de la dimensió extraprocessal del principi de presumpció d’innocència que pugui conduir a apreciar la vulneració del dret a l’honor del recurrent perquè el dictamen se centra en la responsabilitat política exigible a determinats càrrecs públics en seu parlamentària, sense determinar cap responsabilitat jurídica individualitzada. Quant al desenvolupament de la compareixença i la pròpia activitat indagatòria impugnades, al·lega la fiscal que són actes preparatoris o de tràmit que no són susceptibles d’impugnació en empara, i l’únic acte definitiu i ferm susceptible d’impugnació en empara és l’acord del Ple que aprova el dictamen de la Comissió d’Investigació.
Doncs bé, a la STC 107/2025 que és objecte del present comentari es desestima el recurs d’empara plantejat ja que la conclusió desena impugnada no imputa una conducta punible específica, sinó una responsabilitat política genèrica pel funcionament deficient del sistema, mentre que la recomanació novena no conté imputacions individualitzades ni valoracions jurídiques, sinó una remissió abstracta a la Fiscalia conforme a l’article 76.1 CE.
Pel que fa a l’activitat investigadora i al desenvolupament de la compareixença parlamentària, el Tribunal recorda la seva doctrina, exposada a la recent STC 77/2023, en què va afirmar que, si “en el curs de la investigació dels fets susceptibles de generar una responsabilitat política s’identifiquessin “conductes que revesteixin caràcters de delicte o infracció administrativa” la Camara “haurà de posar-lo en coneixement dels òrgans judicials o administratius que tenen encomanat l’exercici de l’ius puniendi, i deixar que aquests òrgans siguin els que a partir d’aquest moment s’encarreguin d’investigar els fets des de l’òptica indicada amb anterioritat”. Ara bé, a la sentència aquí comentada, el Tribunal estableix que “la recerca parlamentària podrà prendre en consideració aquests fets o conductes però des d’una òptica limitada pel que constitueix objecte de la seva competència, és a dir, la responsabilitat estrictament política que pogués derivar d’una deficient o negligent gestió de l’interès públic encomanat a les persones o entitats investigades”. En el cas que ens ocupa, el Tribunal no admet el recurs del demandant pel fet que les condicions en què es va produir la investigació o la seva compareixença no van ser objecte de cap reclamació per part del recurrent davant la mesa de la Comissió investigadora o la presidència de la Cambra, els actes de la qual són els que poden ser sotmesos a control de constitucionalitat.
La STC 107/2025 se centra a determinar si les actuacions parlamentàries impugnades van transgredir els límits que l’ordre constitucional imposa al Parlament en la seva funció investigadora per concloure que en el cas d’interlocutòries no s’aprecia l’existència d’afirmacions concretament injurioses, insultants o desmereixedores com una lesiva del dret a l’honor del recurrent perquè la ingerència és una activitat d’una càmera parlamentària la qual com afirma la tantes vegades citada STC 133/2018, FJ7, té per objecte no només el control del Govern, sinó també l’acció de l’administració situada sota la seva direcció i perquè els textos controvertits afirmen una responsabilitat política genèrica i col·lectiva de diverses persones pel funcionament del sistema de seguretat en conjunt sense incloure crítiques concretes ni individualitzables que permetin apreciar cap lesió.
En definitiva, la STC 107/2025 confirma la plena legitimitat de l’exercici de la responsabilitat política i reafirma la funció política de les comissions d’investigació com a principi essencial del constitucionalisme espanyol però alhora reforça el marc de garanties individuals davant d’eventuals excessos del Parlament en la seva tasca de control, establint que aquesta activitat no pot degenerar-lo en una espècie de “judici paral·lel sense garanties. Així, l’activitat política no pot envair l’àmbit jurisdiccional ni lesionar drets fonamentals.
El Tribunal manté un equilibri delicat entre el dret al control parlamentari i les garanties individuals dels compareixents. Tot i això, la resolució deixa obert el debat sobre els límits a la llibertat parlamentària de control quan afecta directament persones concretes. En aquest sentit, es planteja l’interrogant de fins a quin punt una menció nominal negativa en un dictamen polític, encara que sense efectes jurídics, pot tenir un impacte reputacional irreversible? El Tribunal es limita a avaluar si va haver-hi vulneració formal de drets fonamentals, però no aborda en profunditat les conseqüències materials d’aquest tipus d’assenyalaments públics, cosa que exigeix una vigilància constant sobre els límits de la imputació política individualitzada per evitar que el judici parlamentari substitueixi en la percepció pública al jurisdiccional.
Cristina Molins
Department d’Investigacions Internes – Molins Defensa Penal