A què obeeix la querella dels infermers contra el Govern?
El Consell General d’Infermeria d’Espanya ha presentat una querella contra el president del Govern, el ministre de Sanitat i diversos càrrecs del seu Departament per un delicte contra la seguretat dels treballadors i d’imprudència greu amb resultat de lesions o de mort.
Aquesta querella, segons informen els mitjans de comunicació, responsabilitza al Govern i al Ministeri, així com a les autoritats sanitàries que vénen gestionant la pandèmia pel virus COVID-19, d’haver posat la vida dels professionals sanitaris en risc al no proporcionar-los els mitjans de protecció necessaris per a assistir als pacients afectats per aquest virus en condicions de seguretat i higiene adequades i haver causat amb això danys irreparables a nombrosos professionals sanitaris pel contagi sofert. Així, se’ls atribueix un delicte contra la seguretat dels treballadors de l’art. 316 del Codi Penal, conforme al qual es castiga als qui «amb infracció de les normes de prevenció de riscos laborals i estant legalment obligats, no facilitin els mitjans necessaris perquè els treballadors exerceixin la seva activitat amb les mesures de seguretat i higiene adequades, de manera que posin així en perill greu la seva vida, salut o integritat física».
És la normativa laboral en matèria de seguretat i higiene en el treball la que imposa l’obligació legal de facilitar als treballadors els mitjans de protecció adequats, tant individuals com col·lectius, amb els quals garantir el desenvolupament de la seva activitat professional en condicions que evitin o, almenys, minimitzin en la mesura del possible qualsevol accident del treballador o perjudici per a la seva salut.
Però, qui està “legalment obligat”, a tenor de l’art. 316 CP, a facilitar als treballadors els mitjans necessaris per a l’acompliment de la seva activitat amb les mesures de seguretat i higiene adequades? Haurem de dirigir-nos a la normativa de prevenció de riscos laborals per identificar als legalment obligats a protegir el treballador dotant-li amb els equips de protecció recomanats i als quals, en cas d’incomplir aquesta exigència, podrien ser considerats autors d’un delicte contra els drets dels treballadors. No obstant això, tal identificació resulta més difícil del que pogués semblar, perquè la normativa laboral vigent sobre la matèria no es caracteritza precisament per la seva concreció.
La resposta podria limitar-se a la persona de l’empresari per ser el màxim responsable en matèria de prevenció de riscos laborals i, en conseqüència, de les infraccions que es produeixin per la falta de mesures de seguretat per al treballador. No obstant això, és la pròpia Llei de Prevenció de Riscos Laborals i la seva normativa concordant, la que crea una xarxa de seguretat que implica igualment una sèrie de quadres de comandament intermedis als quals, ja sigui per competència directa o delegada, imposa obligacions en matèria de prevenció, i que són eventuals autors d’aquest delicte (delegats de prevenció, comitès de seguretat i salut, fabricants, importadors, subministradors…). Per això, el fet de ser el garant inicial del compliment del deure de seguretat pot no ser suficient per a ser considerat autor del delicte, ja que aquesta obligació inicial pot delegar-se en altres subjectes que, sense tenir la condició d’empresaris, assumeixen la responsabilitat en matèria de seguretat laboral.
Per això, sense perjudici que el Consell d’Infermeria dirigeix inicialment la seva querella contra qui estima presumpte autor del comportament delictiu denunciat, serà en el procés judicial on es depuraran i individualitzaran les possibles responsabilitats penals en base, entre d’altres qüestions, als criteris exposats.
José Ángel Cabello – jacabello@molins.eu
Advocat penalista de Molins Defensa Penal