Validesa probatòria de les imatges obtingudes amb sistema de videovigilància. Dret a la intimitat i pròpia imatge de l’article 18.1 de la Constitució Espanyola
Comentari a la STS (Sala penal) Secc. 1ª, núm. 457/2025 de 21 de maig.
Per mitjà de la STS núm. 457/2025 de 21 de maig, la Secció 1ª de la Sala 4a del Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de cassació formulat i confirmat la Sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia d’Illes Balears de data 7 de novembre de 2024, la qual mantenia invariable pràcticament la totalitat de la resolució dictada per la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Palma del passat 16 de juliol de 2024.
En la resolució d’instància referenciada, l’Audiència Provincial de Palma va condemnar a la pena de 8 anys de presó a dos subjectes per la comissió d’un delicte contra la salut pública previst en els articles 368 i 369.1.5 del Codi Penal, després de ser trobats causalment amb substàncies estupefaents en uns trasters titularitat d’unes empreses de lloguer de magatzems en la localitat d’Eivissa. Tot això, a conseqüència d’una entrada i registre produïda en aquests voltants.
La part recurrent fonamenta el seu recurs de cassació, entre altres motius, en la violació de l’article 18 de la Constitució Espanyola (d’ara endavant, CE) que regula el dret fonamental a la intimitat personal i a la pròpia imatge.
En concret, considera que els videoenregistraments obtinguts mitjançant els circuits tancats de televisió instal·lats en les zones comunes de les empreses de lloguer de magatzems han de ser expulsats del patrimoni probatori, atès que no consta que les corporacions en qüestió haguessin complert les exigències imposades per llei a l’hora de captar aquestes dades.
Es preveu en l’article 22.4 de la Llei orgànica 3/2018 de 5 de desembre de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals (d’ara endavant, LOPDGDD) i en l’article 12 del Reglament General de Protecció de dades de la Unió Europea (Reglament UE 2016/679) el deure d’informar els clients de l’existència de les càmeres de videovigilància a través dels corresponents cartells informatius en cada punt d’accés, així com a l’interior dels locals.
S’al·lega que no consta que les imatges captades per les càmeres de videovigilància fossin incloses en el registre d’activitats de tractament (art. 30 Reglament UE 2016/679). Tampoc figuraria acreditada la implementació de mesures de seguretat tècniques i organitzatives d’aquests establiments, de manera que garanteixin que tercers no autoritzats tinguessin accés a les gravacions (art. 24 Reglament UE 2016/679).
No obstant això, la Sentència objecte d’anàlisi desestima aquest motiu i conclou que la no exhibició d’un cartell informant del videoenregistrament de la zona comuna d’accés als trasters o els dubtes sobre la vigència d’un contracte amb una empresa de gestió de protecció de dades, no permet, per se, considerar les gravacions com a prova nul·la en un procediment judicial.
Explica que la fi constitucionalment significativa és dissuadir a la policia i als propis particulars de realitzar actes contraris als drets fonamentals, amb la finalitat d’obtenir un avantatge probatori en el procés. És a dir, es pretén evitar que, mitjançant la lesió de drets fonamentals en l’obtenció de mitjans o fonts de prova, es busqui obtenir avantatges injustos, ja sigui en el procés en curs o en el qual pugui iniciar-se, aprofitant-se justament d’aquesta lesió (fent al·lusió a la *SSTC 81/2998, 41/1999, 222/2003, 97/2019).
De mode il·lustratiu i per a facilitar la compressió d’aquesta argumentació, exposa el paral·lelisme d’un subjecte que accedeix sense autorització deguda en un domicili privat i troba el cadàver de dues persones sense vida. Això, de manera evident suposa una lesió al dret a la inviolabilitat del domicili i pot constituir un il·lícit penal. No obstant això, no hi hauria raó constitucional per a activar la denominada regla d’exclusió probatòria i desacreditar la integritat del procés (citant a la STEDH, cas Cwik c. Polònia, de 5 de febrer de 2021).
Per si no fos prou, entén que resulta altament qüestionable que es pugui invocar per qui és usuari de trasters o contenidors gestionats per empreses de magatzematge una expectativa de privacitat constitucionalment significativa enfront de la gravació de zones comunes d’accés a les instal·lacions (per totes, la STEDH, cas Vukota-Bojiae c. Suïssa, de 18 d’octubre de 2016). I afegeix: “entre altres raons, perquè aquest tipus de relacions arrendatícies comporten, amb altíssima freqüència, una obligació prestacional per part de l’arrendador de garantir la seguretat de les instal·lacions mitjançant, altres mecanismes, la instal·lació de sistemes de videovigilància en les zones comunes”.
En definitiva, la meritada Sentència conclou que no es donen els requisits per a aplicar la regla d’exclusió probatòria, havent-se complert amb el deure d’informar els clients de l’existència de les càmeres de videovigilància.
Clara Tomás
Department d’Investigacions Internes – Molins Defensa Penal