Quan la violació de la intimitat no invalida la prova: Comentari a la STS 1189/2024
Un dels factors determinants per al Tribunal Suprem a l’hora de decantar la balança en la ponderació sobre la licitud d’una prova obtinguda amb una possible vulneració de drets fonamentals resideix, sorprenentment, en la posició subjectiva de l’agent que ha dut a terme aquesta ingerència. No és irrellevant —encara que ho pugui semblar des d’una òptica estrictament formal dels drets— si qui accedeix a un contingut protegit pel dret a la intimitat és un particular mogut per motivacions personals alienes al procés penal, o un operador jurídic, públic o privat, que actua amb una intencionalitat orientada a obtenir avantatges processals. Aquesta distinció, tal com subratlla la recent STS 1189/2024 del 20 gener de 2025, no només és decisiva, sinó que es troba en el nucli mateix del criteri que separa una prova il·lícita d’una prova lícita i utilitzable en el procés.
La qüestió abordada pel Tribunal Suprem gira entorn de la validesa probatòria d’un pen-drive trobat per l’esposa de l’acusat dins d’una motxilla seva, que el va lliurar a la policia. El contingut eren vídeos i fotografies de menors en situacions d’abús sexual, enregistrats i emmagatzemats pel mateix acusat, i que van servir de base per fonamentar una acusació per delictes d’abús sexual i producció de pornografia infantil. La defensa va argumentar que l’actuació de l’esposa vulnerava el dret a la intimitat (article 18.1 CE) i que, per tant, s’havia d’aplicar la conseqüència jurídica prevista a l’article 11.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial: l’exclusió del valor probatori de la troballa i, per extensió, de totes les proves derivades.
Tanmateix, el Tribunal rebutja aquesta conclusió. La raó essencial és que l’actuació de l’esposa, per molt invasiva que fos, mancava completament de finalitat processal. No actuava com a agent de l’Estat ni com a part amb interessos en un litigi; no pretenia recollir proves per a un procediment judicial, ni tenia en perspectiva una estratègia defensiva o acusatòria. Es movia, en canvi, per motius d’índole personal. I en aquesta motivació subjectiva —alienada del procés— es troba l’eix sobre el qual pivota tota la doctrina jurisprudencial que habilita la utilització de la prova. L’actuació pot ser reprovable, fins i tot sancionable en altres àmbits, però això no implica automàticament la nul·litat processal si no es constata una connexió instrumental amb la recerca d’un avantatge en el procés penal.
A més, la Sala es deté en una reflexió més profunda: la regla d’exclusió probatòria no és un automatisme que s’aplica de manera cega cada vegada que es produeix una lesió d’un dret fonamental. És, en realitat, una garantia del procés just, pensada per evitar abusos, preservar la igualtat entre les parts i dissuadir els operadors jurídics —especialment el poder públic— de recórrer a dreceres lesives de drets per obtenir proves. Però quan l’origen de la ingerència no guarda relació amb el procés, quan no s’adverteix cap intent de condicionar la posició de les parts al judici, l’activació de la clàusula d’exclusió manca de justificació constitucional. Seria, en paraules del mateix Tribunal, una aplicació desproporcionada d’una eina que ha de funcionar únicament quan cal preservar la integritat del procés i no com a reacció automàtica davant qualsevol intromissió en la intimitat.
Així, la sentència STS 1189/2024 s’inscriu en una línia jurisprudencial que cerca garantir una protecció efectiva dels drets fonamentals sense obviar la necessitat d’equilibri amb altres béns jurídics d’igual rang, com ara el dret de les víctimes a obtenir tutela judicial efectiva o l’interès públic en la persecució de delictes especialment greus. No es tracta de rebaixar els estàndards de protecció, sinó d’aplicar la regla d’exclusió en el seu veritable sentit: com a límit davant l’ús espuri de proves obtingudes en condicions incompatibles amb un procés just.
A aquest raonament s’hi afegeix una segona línia argumental, no menys rellevant, que reforça la validesa de la prova des d’una perspectiva judicial. L’anàlisi posterior del contingut del pen-drive va ser autoritzat mitjançant una interlocutòria del jutge d’instrucció, que va habilitar expressament l’accés als dispositius per existir indicis clars d’un delicte de pornografia infantil. La defensa va intentar fer valer que aquesta resolució no cobria les proves relatives als delictes d’abús sexual, que finalment també van ser jutjats. No obstant això, el Tribunal recorda que quan s’accedeix legítimament a un arxiu informàtic que conté evidències d’un delicte, i aquest mateix arxiu revela de manera directa i no sorprenent la comissió d’altres il·lícits penals de naturalesa anàloga, no cal una nova autorització judicial específica. La prova continua essent vàlida perquè es troba dins del marc del que és raonablement previsible i perquè l’accés inicial fou conforme a dret. No es pot parlar, en aquest context, de troballa casual ni d’excés en la investigació.
En definitiva, la sentència no només ratifica la condemna basada en les proves qüestionades, avalant la suficiència de la resolució judicial que les habilita, sinó que també ofereix una lliçó d’equilibri constitucional: no tota vulneració exigeix exclusió, i no tota exclusió serveix a la justícia.
Rania Zitouni
Departament d’Investigacions Internes – Molins Defensa Penal