Límits a la videovigilància policial com a font de prova vàlida. Comentari a la STC núm. 92/2023.
El passat 11 de setembre del 2023 el Tribunal Constitucional va dictar la Sentència núm. 92/2023. En aquesta resolució es resol una demanda d’empara que segons la Sala presenta una transcendència constitucional especial en relació amb el dret fonamental a la intimitat (art. 18 CE): la validesa de les imatges obtingudes per la Policia en un garatge d’una comunitat de veïns a través de la instal·lació de càmeres d’enregistrament d’imatges, sense el preceptiu permís de la comunitat de propietaris i sense autorització judicial.
En el supòsit analitzat, el Jutjat Penal núm. 4 de Barcelona va condemnar dues persones com a autors d’un delicte de tràfic de drogues en la seva modalitat de substàncies que no causen un dany greu a la salut a la pena de tres anys i un dia de presó i multa de sis-cents mil euros. La defensa dels condemnats va al·legar que es va produir una vulneració del seu dret a la intimitat personal ja que la policia va instal·lar aquests dispositius d’enregistrament d’imatges al garatge comunitari on hi havia estacionat el vehicle d’un dels acusats i on es van trobar 44 quilos d’haixix quan es va procedir al registre. Entén el Jutjat Penal 4 de Barcelona que “els garatges no tenen la consideració de domicili constitucionalment protegit, per la qual cosa les gravacions videogràfiques obtingudes en aquests espais no requereixen autorització judicial i tenen validesa com a prova de càrrec per desvirtuar la presumpció d’innocència ”.
La defensa dels condemnats va recórrer en apel·lació aquesta Sentència al·legant, entre altres motius, que el registre de l’immoble i del vehicle en què va ser confiscada la droga es va produir com a conseqüència d’un enregistrament il·lícit previ d’imatges que resultaria invàlid com a prova de càrrec per a desvirtuar la presumpció d’innocència dels seus representats. L’Audiència va desestimar el motiu al·legat per la defensa dels acusats en entendre que la captació d’imatges referida estaria emparada per l’art. 588 quinquies a de la LECrim ja que un garatge no pot adquirir la protecció prevista a l’art 18.2 de la CE “per tractar-se d’un espai tancat de titularitat privada però públic pel que fa al seu ús, encara que d’accés restringit”. Seguidament, la representació dels condemnats va interposar recurs de cassació, el qual va ser inadmès per no tenir interès casacional.
En el recurs d’empara interposat se sol·licita la nul·litat de tot allò que s’ha actuat ja que, segons els recurrents, tota la investigació policial dels fets es va basar en la captació d’aquestes imatges, derivant-se totes les altres proves incriminatòries de la controvertida captació.
A la resolució comentada, el Tribunal Constitucional conclou que el dret a la intimitat personal dels recurrents hauria estat vulnerat. És cert que la Policia Judicial pot obtenir l’enregistrament d’imatges en el marc d’una investigació penal sense habilitació legal sempre que es facin en espais públics. Tot i això, el Tribunal considera que tant el Jutjat Penal com l’Audiència Provincial van realitzar una interpretació extensiva del concepte de lloc o espai públic en qualificar com a tal el garatge d’una comunitat de propietaris, quan es tracta d’un lloc tancat de titularitat privada, públic pel que fa al seu ús, però de caràcter restringit. És per això que la Sala considera que els acusats tenien una expectativa raonable de privadesa respecte del lloc on es van instal·lar les càmeres de video-vigilància.
Establert l’anterior, ha d’existir una “expressa habilitació legal perquè la policia judicial pugui practicar la ingerència en els drets a la intimitat o a la pròpia imatge d’una persona, en el marc d’una investigació judicial dirigida a l’aclariment de l’autoria, causes i circumstàncies del delicte”. I això perquè qualsevol ingerència que incideixi en els drets fonamentals dels ciutadans –en aquest cas el dret dels condemnats a la intimitat personal– necessita una habilitació legal, la qual no es va obtenir en aquest supòsit.
En conseqüència, la prova obtinguda resultaria il·lícita i, per tant, nul·la. Com que aquesta prova podria haver estat essencial per arribar a la conclusió fàctica que hauria donat lloc a la condemna dels recurrents, s’acorda retrotreure les actuacions al moment anterior a la decisió de la Sentència, perquè el Jutjat Penal pugui elaborar una nova Sentència valorant si, amb la resta de proves, es pot mantenir la condemna.
Convé assenyalar que un dels magistrats signa un vot particular a aquesta Sentència, en considerar que no existeix una expectativa raonable de privadesa respecte d’un garatge comunitari, perquè els qui s’hi troben en aquest tipus d’espais estan exposats a la mirada de qualsevol persona amb accés al referit lloc. Afegeix que garantir jurídicament la reserva de les activitats desplegades en un garatge comunitari no seria, en tot cas, necessari per mantenir una qualitat de vida mínima, fonament últim del dret a la intimitat segons la reiterada doctrina del Tribunal Constitucional.