Delicte comès per la persona jurídica: nou canvi de criteri del Tribunal Suprem (STS 768/2025 de 25 de setembre) sobre la prova de la ineficàcia dels programes de compliment.
El Tribunal Suprem absol a una persona jurídica condemnada per un delicte d’estafa i aprofita per a canviar el criteri sobre a qui li correspon la prova de l’incompliment dels deures de supervisió. Al seu torn, efectua una sinopsi de l’estat de la qüestió mitjançant un profús obiter dicta.
1.- L’absolució de la persona jurídica obeeix, ras i curt, a una qüestió estrictament jurídica, perquè “la llei penal exigeix un conjunt d’elements típics addicionals sobre els quals la sentència res diu.” En efecte, les prèvies Sentències condemnatòries es limiten a expressar que la persona física condemnada era sòcia majoritària, administradora única de la mercantil i que actuava en benefici de la societat. Per al Tribunal Suprem, aquest succint contingut fàctic és “fart insuficient per a afirmar la responsabilitat penal per fet propi d’aquesta entitat jurídica. No basta per a condemnar a la persona jurídica, acreditar el delicte de la persona física. Cap defecte organitzatiu, s’al·lega ni s’acredita.”
La segona de les Sentències citades obeeix a similars motius: “Respecte a la persona jurídica recurrent el fet provat no declara cap fet atribuïble a la persona jurídica pel que la seva impugnació ha de ser estimada atès que el fet provat no refereix absolutament res que li sigui imputable a aquesta persona, procedint la seva absolució”.
2.- En el relatiu de qui li correspon acreditar l’eficàcia del model de prevenció de delictes (Compliance penal), la recent Sentència del Tribunal Suprem imposa -novament- a qui acusa la càrrega de la prova de l’incompliment dels models de prevenció, contradient l’últim criteri expressat en la STS 298/2024… que al seu torn va canviar el criteri existent fins llavors, i que ara torna. Expressava la Sentència del passat any 24: “la càrrega de l’al·legació d’aquest factor excloent de la responsabilitat recau, en principi, en la defensa”.
L’ara comentada Sentència 768/2025 de 25 de setembre, afirma: “En la mesura en què el defecte estructural en els models de gestió, vigilància i supervisió constitueix el fonament de la responsabilitat del delicte corporatiu, la vigència del dret a la presumpció d’innocència imposa que el Fiscal no es consideri exempt de la necessitat d’acreditar la concurrència d’un incompliment greu dels deures de supervisió”.
La posterior 836/2025 de 14 d’octubre: “En definitiva, en la mesura en què el defecte estructural en els models de gestió, vigilància i supervisió constitueix el fonament de la responsabilitat del delicte corporatiu, la vigència del dret a la presumpció d’innocència imposa que el Fiscal no es consideri exempt de la necessitat d’acreditar la concurrència d’un incompliment greu dels deures de supervisió. Sense perjudici que la persona jurídica que estigui sent investigada es valgui dels mitjans probatoris que estimi oportuns -pericial, documental, testifical- per a demostrar el seu correcte funcionament des de la perspectiva del compliment de la legalitat“, com ja expressava la STS 221/2016, de 16 de març.
A més, d’aquest est extrem relatiu a la càrrega de la prova, que als advocats ens resulta desconcertant i obliga a un pronunciament del Ple de la Sala Segona a fi d’evitar la indesitjable inseguretat jurídica, la recent Sentència ens recorda determinats pressupostos:
a) La persona física ha de cometre el seu propi delicte
“Per a imposar una pena a una persona jurídica és necessari que un altre (una persona física, directiu o empleat), estel un delicte. Dit en expressió doctrinal, una forma d’intervenció de la corporació persona jurídica en el delicte comès per una persona física, que es funda en defecte d’això d’organització (on l’injust derivaria d’una conducta d’algun mode afavoridora o cooperadora de la persona jurídica en el delicte comès per la persona física); la persona jurídica col·labora amb l’agent futur, facilitant l’escenari d’una organització defectuosa, situació o estat d’injust que serà aprofitat en algun moment per l’autor del delicte per a, evadint els pocs o inexistents controls de la persona jurídica, cometre un delicte.”
b) La responsabilitat pel fet propi de l’empresa
La Sentència recorda que “la Sala rebutja un règim de responsabilitat objectiva en aquesta matèria i enuncia “el principi de culpabilitat en matèria de responsabilitat penal de la persona jurídica”; amb rebuig exprés de la tesi que, una vegada acreditat el fet de connexió, això és, el particular delicte comès per la persona física, existiria una presumpció iuris tantum de que ha existit un defecte organitzatiu.”
c) El “defecte estructural” en els mecanismes de prevenció
La Sentència consolida que: “Haurà d’acreditar a més que aquest delicte comès per la persona física i fonament de la seva responsabilitat individual ha estat realitat per la concurrència d’un delicte corporatiu, per un defecte estructural en els mecanismes de prevenció exigibles a tota persona jurídica, de forma molt més precisa, a partir de la reforma de 2015“.
En qualsevol cas, la Sentència ens recorda la importància de tenir un eficaç model de prevenció de delictes –Compliance– que compleixi amb els requisits que imposa el nostre Codi Penal des de la reforma de fa ja deu anys.
Jorge Navarro Massip