Cas Osasuna
Comentari a la primera condemna per delicte de corrupció esportiva i la interpretació que ha donat el Tribunal Suprem a les “primes per guanyar”
El mes d’abril de l’any 2020 la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Navarra va condemnar per la comissió d’un delicte de corrupció privada en l’esport tant a directius com a jugadors d’una entitat esportiva, concretament a un club de futbol.
El delicte de corrupció en l’esport –modalitat delictiva que es va introduir al nostre Codi Penal després de la reforma operada mitjançant la LO 5/2010, de 22 de juny– consisteix en “alterar de manera deliberada el resultat d’una prova esportiva”. Es tracta d’un delicte de mera activitat, això és, es consuma amb el mer oferiment o sol·licitud d’un benefici o avantatge i, per tant, no necessita que es produeixi el resultat esportiu pactat. D’aquí que la sentència d’instància dediqués els fonaments jurídics destinats a aquesta concreta acusació a explicar els motius pels que resultava irrellevant la forma o el mètode en el que es van desenvolupar els partits de les jornades 37 i 38 de la temporada 2013 – 2014 – en els que es considera acreditat que es van oferir i entregar quantitats prèviament pactades a jugadors del Real Betis Balompié, no només com a incentius per guanyar sinó també per deixar-se guanyar en l’última jornada de La Liga – sent l’únic rellevant a efectes del delicte pel que es dicta condemna el fet provat relatiu a l’oferiment o sol·licitud.
Resultava interessant l’anàlisi del tipus que efectuava l’Audiència, al considerar, a més, que no només els “tripijocs” o pactes de resultat mereixen el retret penal que recull el delicte de corrupció en l’esport, sinó també les conegudes com a “primes a tercers” per fomentar un resultat positiu. L’Audiència entén que el delicte no exigeix la garantia del resultat del pacte, quedant incloses per tant aquestes conductes dins del delicte analitzat per implicar una evident manipulació de la competició esportiva, “contraria a la igualtat esportiva, a la integritat de la competició i l’incompliment dels valors de l’esport”.
Així les coses, el passat 12 de gener la Sala Segona del Tribunal Suprem (Ponent. Exc. Sr. Sánchez Melgar), va dictar una nova Sentència corregint parcialment la Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Navarra. En aquest sentit, el rellevant de la Sentència del Tribunal Suprem és l’anàlisi jurídic realitzat en relació amb els motius relatius a la indeguda aplicació de l’article 286.4 del Codi Penal. Els que van interposar el recurs defensaven que les primes a tercers per guanyar no són susceptibles de complir el tipus objectiu del delicte i que la Sala d’instància havia realitzat una interpretació extensiva de l’article relatiu a la corrupció en l’esport.
Contràriament a l’argumentat per l’Audiència Provincial de Navarra, el Tribunal Suprem ha rebutjat equiparar les primes per guanyar a les primes per perdre, entenent que el delicte es comet quan s’altera el resultat d’una competició esportiva premiant al que es deixa guanyar, però no considerant delictiva la conducta de qui premiï a un altre per guanyar, en contra del contingut literal del tipus penal que es limita a castigar la conducta de qui “predetermini fraudulentament el resultat”.
Segons la Sentència, “les primes per guanyar, siguin encobertes o ofertes per un tercer al club al que pertanyen els jugadors, no poden ser considerades penalment típiques, en tant que, encara pot predicar-se d’aquest oferiment, la seva antijuridicitat formal (predeterminar el resultat esportiu), no ho seria material, en tant que no infringeix el bé jurídic protegit, que és el joc net, doncs, al contrari del raonat per l’Audiència, tal incentiu no pot ser il·lícit quan ho dona el club al que pertany el jugador, i el delictiu quan ho ofereix un tercer, sens perjudici de la legislació esportiva al respecte”.
Aquest argument, vinculat exclusivament a l’antijuridicitat material, es completa en la Sentència dictada per la Sala Segona del Tribunal Suprem amb una visió subjectiva, a l’assenyalar el ponent que “el jugador pot, amb la seva actuació, com una opció possible, perdre una trobada, però no guanyar-la… perquè no depèn exclusivament de la seva voluntat, sinó d’altres factors. I el que no pot aconseguir-se voluntàriament, perquè és impossible, tampoc pot ser sancionable penalment”, acabant la seva argumentació afirmant que les primes per guanyar no només no són injustes sinó tot el contrari: l’obligació de tot esportista és sortir a guanyar, “no seria lògic que les primes per complir amb la seva obligació fossin penalment típiques”.
En suma, el Tribunal Suprem ha considerat que la conducta de guanyar, encara que sigui incentivada econòmicament mitjançant la prima, és la que ha d’observar tot esportistes; mentre que la de perdre és anòmala en si mateixa, per fraudulenta i impròpia, pel que, en el cas concret, s’estimen parcialment els recursos interposats pels jugadors, rebaixant a la meitat les penes imposades per l’Audiència Provincial de Navarra.
Ana Bernaola
Advocada associada – Oficina de Madrid